Manuel Cusacs. El pas del temps

Benvolguts socis i simpatitzants. El diverdres dia 19 s’inaugurà l’exposició Manuel Cusacs. El pas del temps, organitzada per Associació Amics de Ca l’Arenas i Cultura de l’Ajuntament de Mataró, amb el suport de Fundació Iluro, a la planta baixa de l’Ateneu.

Us enviem el vídeo elaborat per Fundació Iluro de l’acte d’inauguració.

Nadala

Com cada any en aquestes dates, l’Associació Amics de Ca l’Arenas envia una Nadala amb voluntat de Pau i Agraïment. Aquesta vegada és la reproducció d’una magnífica aquarel·la de Jaume Arenas, una marina tractada amb mestria i valentia. El gran dels Arenas va crear un univers propi de llibertat i profunda bellesa, indefinida. Jaume Arenas, d’un mar d’atmosferes lluminoses amb veles lleugeres tot navegant va passar a un mar interior, emocional, ratllant l’abstracció, viu i sensiblement humà. Tractava l’aquarel·la amb la desimboltura que només poden fer els dominadors d’aquesta delicada tècnica. La feia córrer sense cap prejudici i orientava els colors com pocs ho han sabut fer.

Aquest any 2018, centenari del seu naixement, l’Associació, amb el suport de Cultura i el Museu de Mataró, el volem recordar mostrant la seva trajectòria vital, artística i humana, mereix.

Que sigui un bon any per tots nosaltres.

EL MARIÀ RIBAS MÉS ÍNTIM

El mes de setembre de l’any 2011 la filla de Marià Ribas i Bertran, Maria Ribas i Roselló, ens va oferir un retrat viu i documentat sobre el seu pare, l’eminent arqueòleg Marià Ribas. ara honorat a la Galeria de Mataronins Il·lustres de l’Ajuntament de Mataró. No cal dir que la seva conferència va comptar amb tots els ingredients per trametre la rellevància del biografiat, una persona del tot imprescindible per conèixer la història cultural i artística de la nostra ciutat. En aquella conferència vam saber més coses de l’insigne conciutadà i consegüentment s’accentuà la nostra ja alta consideració. Ens vam quedar en poc i acordàrem una nova conferència per més endavant

Fins el dimarts 28 de novembre de 2017, després d’uns anys, sis, no s’ha pogut concertar la conferència Marià Ribas i Bertran. L’artista de 1939 a 1996. Definitivament, en aquesta ocasió la important figura del savi i polièdric mataroní ha adquirit un component personal més íntim, que ens l’ha apropat sense fissures; aquell artista que no parava, aquella calidesa, bohòmia i disposició tan necessària per no deixar-se caure en l’ostracisme dels foscos i llargs anys de postguerra, aquella capacitat engrescadora per respirar art i cultura… la seva obra artística -la làmpada votiva al monestir de Montserrat- dibuixos, aquarel·les, olis… els retrats de família –un magnífic dibuix acolorit de la seva esposa Raimunda- , les llargues estades a Poblet col·laborant amb Eduard Toda i un fet encara més entranyable: la vida i continguts que es movia “El Gremi de les Belles Arts”, on participava plenament , explicat amb delicadesa i sentiment. Un “Gremi de les Belles Arts” que la família Arenas també hi va fer un paper important. Fins i tot hem escoltat la gravació d’una cançó de bressol, musicada per Joan Tuto i lletra de Josep Reniu, que ens ha sorprès per la seva qualitat innovadora. Una cançó dedicada a la conferènciant en la festa del seu naixement.

No podia ser d’altra manera, una molt bona conferència d’entranyable intimitat. Gràcies Maria.

EL DISSENY HA ENTRAT A CA L’ARENAS DE LA MÀ DE PERE FRADERA

Fotografia Joan Turà

La conferència del dimecres 25 d’octubre, del professor de l’Escola Massana de Barcelona Pere Fradera, ha estat una agradable i interessant sorpresa. El món del disseny és el gran desconegut i això que el tenim a tocar, ens ha comentat. Un art –se’n pot dir art de totes totes- basat en la quotidianitat i l’anonimat dels creadors. És que -en Pere Fradera ho va saber explicar molt bé- el disseny aporta una presència que dóna paràmetres imperceptibles i alhora marca l’actualitat d’una manera concloent. El disseny, més que veure’l es troba immers en una manifestació sovint intangible però del tot evident.

Per considerar totes aquestes particularitats tan poc conegudes, Pere Fradera ens va posar els exemples de quatre creadors que des de la simplicitat aparent han donat joc a la transformació de la societat, amb aportacions que han passat per la nostra vida amb una sorprenent naturalitat i l’han fet més agradable, més confortable. Cronològicament els va situar en el seu context i moment.

El cas de l’alemany Paul Renner, que a l’entrada del segle XX fou el creador del tipus de lletra anomenada “Futura”, basada en traços geomètrics i que va revolucionar la tipografia: l’anomenda lletra de pal sec va ser un avanç per la seva simplicitat visual. Molt suggerent, també, la contribució de l’enginyer londinenc Harry Berck, dissenyador del mapa del metro de Londres, el 1931, encara en us i que ha estat adaptat en moltes altres ciutats. De Rafael Marquina, ens va mostrar la peça utilitària posada al servei de la casa: el setrill antigoteig de vidre coronat amb forma d’embut on s’hi encaixa el broc, que ha estalviat moltes taques d’oli a les estovalles. I Dieter Rams, alemany de la generació de postguerra que pertany a un equip de dissenyadors molt decantats a la funcionalitat del producte amb línia estètica basada en la racionalitat.

És des d’aquesta concepció que Pere Fradera va insistir en la influència del disseny en les nostres vides i la seva importància en la definició d’una societat. Per exemplificar-ho es va servir d’unes fotografies del mobiliari usat pels dirigents de l’alemanya nazi comparat-les amb una actual prestatgeria combinada amb calaixos de línia senzilla, suau i delicada.

L’arquitecte Josep Goday i Casals reivindicat

El dijous 14 de setembre, a la Sala d’Actes de Can Palauet, l’Associació Amics de Ca l’Arenas presentà Joaquim Graupera, Doctor en història de l’art, perquè ens parlés de l’arquitecte mataroní Josep Goday i Casals, des de la continuada relació que va mantenir amb Josep Puig i Cadafalch i la fructuosa actuació d’ambdós eminents personatges. Aquest acte ha estat dins l’any Puig i Cadafalch (150 aniversari del seu naixement i 100 anys com a President de la Mancomunitat de Catalunya).

Una conferència que Joaquim Graupera va saber presentar amb precisió i afinat relat, donant compte i posant èmfasi en la trajectòria professional de Josep Goday i l’estreta relació amb Josep Puig i Cadafalch; com a deixeble, com a arquitecte i en la col·laboració històrico-arqueològica. Tot un seguit de dates i dades que van confirmar la importància de l’obra realitzada. Explicada amb detall, resultant d’un acurat estudi del personatge i de l’ entorn, tractat amb un reportatge visual ben muntat i documentat.

Entre altres obres, Josep Goday, el 1911 projectà la remodelació i ampliació de l’edifici del col·legi de Valldemia de Mataró, entre 1917 i 1923 edificà els grups escolars, d’influència noucentista, de Baixeras, Lluís Vives, Pere Vila, Ramon Llull, Milà Fontanals i Lluïsa Cura. El 1928 l’edifici de Correus de Barcelona, el 1929 un Pavelló per a l’Exposició Internacional de Barcelona… També, en col·laboració amb Puig i Cadafalch i Antoni de Falguera es publicà L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-1919), un estudi exhaustiu i encara vigent pels estudiosos del romànic català.

Una conferència, la de Joaquim Graupera, que posà en valor l’obra de l’arquitecte mataroní i va motivar la suggerència de sol·licitar la inclusió de Josep Goday en la Galeria de mataronins il·lustres. L’Associació Amics de Ca l’Arenas es va comprometre a fer-hi els passos pertinents.

LA CAPELLA DELS DOLORS REMEMORA PILAR ADAN (Fotos Joan Turà)

La Capella dels Dolors ha estat l’espai mirífic adient per recordar de nou la soprano mataronina Pilar Adan. El compositor Marcel Olm, que va acompanyar-la en nombrosos recitals durant més de cinquanta anys, ens ho recordava. Ella, Pilar Adan, tenia una especial predilecció per la Basílica de Santa Maria i en concret per aquesta joia del barroc català que enorgulleix els mataronins. “S’hi va casar” ens ha recordat Olm, ara com a conferenciant destinat a parlar sobre la figura de la insigne cantant. Marcel Olm va considerar que es tractava d’un marc inigualable i alhora que agraí l’encert de poder-ne disposar; gràcies a Direcció de Cultura, al rector mossèn Segimon i la disposició de Nico Guanyabens, cap del Museu Arxiu de Santa Maria.

La conferència “Pilar Adan en el record de Marcel Olm: 50 anys junts pels viaranys de la música”, donada per primer cop el 17 de maig a la Sala Polivalent de Ca l’Arenas Centre d’Art, va adquirir aquesta segona vegada un matís especialment solemne. El lloc imposava i els assistents en prenien consciència ben aviat. Tot desprenia un sentiment de gratitud, de moment per recordar. La veu de Pilar Adan registrada en CD, gràcies a l’aportació tècnica de Ramon Blanch, va acompanyar l’exposició sobre què ha estat l’exquisida soprano en el panorama musical mataroní de la segona meitat del segle XX. Una descripció acurada i analítica a càrrec de qui millor l’ha conegut en el camí de la seva carrera musical, Marcel Olm.

L’Associació Amics de Ca l’Arenas i les persones i institucions que li han fet costat, aquesta vegada l’han encertat de ple oferint una delicada i necessària rememoració en un marc incomparable.

 

 

 

 

 

 

 

Marta Pera Cucurell i l’ofici de la traducció

Fotògraf. Joan Turà

Després d’haver escoltat Marta Pera, el dimecres 7 de juny, el tractament d’ofici a la feina de la traducció queda curt. La seva exposició va anar més enllà i donà les raons justes i concretes per elevar la traducció a la categoria d’art. ¿Què és sinó art la captació de l’obra escrita d’un autor per fer-la reviure en una altra llengua?

La conferencia que donà ens va oferir el seguiment de la història del fet de traduir, des de l’antiguitat remota (196 aC) amb la Pedra Rosetta, amb inscripció en llengües diferents (jeroglífica, demótica egípcia, grega), passant per les diverses descobertes que completen la trajectòria de la transcripció de textos a altres llengües, tot remarcant la traducció de la Bíblia al llatí de Sant Jeroni (382 dC). La prèvia exposició de Marta Pera l’acompanyà d’una anécdota d’infantesa: va traduir al castellà “la mare li donà un bolet” a “la madre le dio una seta”, prova evident de la tergiversació que comporta la literalitat d’una traducció. La bona traducció literària, insistí, requereix identificar-se amb la llengua de l’autor, l’anàlisi històrica del moment que va crear l’obra, l’expressió emprada, l’acció i el missatge a trametre, la construcción gramatical i l’estil, la sensibilitat i l’aura que es desprén, arribant a fer-lo propi.

La darrera part de la conferència la dedicà a les bones traduccions al català que tenen l’origen amb la col·lecció Bernat Metge de la Fundació Cambó, a les primeries del segle passat, oferint la lectura de grans clàssics universals a la nostra llengua. Distingí la traducció feta amb voluntat aproximativa, una, d’una altra de més creativa, que no desmereixen si són de qualitat. Finalment féu una crida a la valorització de la professió de traductor, perquè gràcies a ells ens obrim a moltes cultures que ens serien inaccessibles.

Una lliçó i una descoberta.

DE LA CONFERÈNCIA “PILAR ADAN EN EL RECORD DE MARCEL OLM: 50 ANYS JUNTS PELS VIARANYS DE LA MÚSICA”

 

 

 

 

 

 

Fotografia: Joan Turà

El dimecres 17 de maig, ,com un prodigi, hem sentit de nou i se’ns ha fet present l’exquisida soprano mataronina Pilar Adan gràcies a Marcel Olm, amb la qual va compartir llargs anys d’actuació conjunta en innombrables concerts d’arreu de la nostra geografía i en altres països d’Europa. Marcel Olm, pianista i compositor de molta qualitat, va saber donar el to escaient tot rememorant els passatges més significatius del dual peregrinació musical, encomanant emoció sincera al nombrós públic assistent, amb un relat presidit per l’amistat i la música. Olm va saber situar les primeres coincidències en unes sessions organitzades per Joventuts Musicals, el seguiment de les actuacions de la jove cantant com a solista a l’Orfeó Mataroní, la confiança que li diposità Jordi Arenas en la participació destacada a la Missa de Glòria de Mossèn Blanch, la seva carrera ascendent i la sàvia decisió de la formació d’un reeixit duo de cant i piano que va protagonitzar una llarga i fecunda carrera.

D’entrada les notes de “O mio babbino caro”, de Giacomo Puccini, donaven la justa mesura qualitativa de la veu de la recordada Pilar Adan. Un retrat i un dibuix pirogravat de l’artista Joan Solà acompanyaven la mesa del dissertant i amic Marcel Olm. L’exposició del conferenciant va aconseguir el caliu necessari l la información precisa per transportar els valors artístics i la convivència d’ambdós a l’empara de la música. La veu i l’art de Pilar Adan, segons Marcel Olm, prometia un llarg recorregut que no cristal·litzà, en part, per la senzillesa de la cantant. També especificà la valoració desviada d’algunes de les músiques dissonants d’avui oblidant la melodía, cosa que no quallava segons els criteris d’un i l’altre. Recordà, ja que l’acte es celebrava a la Casa dels germans Arenas, la influent participació de Jordi Arenas en el llançament inicial de la soprano.

L’aforament de la sala polivalent, el soterrani, va resultar insuficient i es va tancar l’accés per manca d’espai. Llastimosament un bon nombre de concurrents es van quedar al carrer. La dificultat auditiva amb el contratemps d’unes avaries en l’internet, va ser el punt negre d’una sessió plena de sentiment i emoció, feta amb una extraordinària delicadesa i precisió per part de Marcel Olm. Familiars, coneguts i admiradors de Pilar Adan en van sortir entusiasmats, fins al punt de demanar una segona audició.

 

La Pedrera, un edifici viu

La conferència de dimecres 26 d’abril, a càrrec de la Directora de l’Àrea de Cultura de la Fundació Catalunya La Pedrera, Marga Viza i Boltas, va satisfer les expectatives. La seva facilitat comunicativa i el bon coneixement de la història i la construcció de l’edifici, va apropar Gaudí i la seva darrera obra civil als assistents de la conferència. El coneixement del detall, la particularitat de l’encàrrec, la difícil relació entre la creativitat de l’arquitecte i la disponibilitat financera de la senyora que li va encarregar l’obra, donà una visió prou fidedigna de l’època que es va construir aquest edifici tan visitat i admirat.

L’explicació de les particularitats de la seva gestió van servir com a introducció a la valoració i catalogació de l’obra, innovadora i diferenciada de la resta de l’arquitectura del moviment modernista. Antoni Gaudí, va aplicar consecuentment i amb rigor les estructures més agosarades en un moment pletòric d’empenta creativa. Un punt a remarcar, el dedicat als sostres i els forjats, que fan d’aquest edifici tan singular una veritable joia decorativa, amb cels rasos irregulars adaptats a l’estructura de columnes i parets, com també l’aplicació de la forja fa de l’edifici de La Pedrera dóna un caràcter especial a l’obra. Un fet que se’ns va fer notar és que la decoració del trencadís, tan característic en l‘obra de Gaudí, a l’edifici de La Pedrera és reduïda.

Marga Viza, va reivindicar la posada al dia de Gaudí i La Pedrera, explicant-ne la funció actual. Fundació Catalunya La Pedrera porta una intensa activitat amb propostes de teatre, dansa, poesia, literatura, cinema i exposicions. Així mateix l’exhibició dels fons d’exposició permanent i la conservació i preservació de la casa Milà.

Avui La Pedrera és un centre cultural de referència i un dels edificis més visitats de Barcelona.

Esteve Albert i la revista “Vida Nova”

Jaume V.Jaume Vellvehí és un historiador rigorós que treballa amb cura i no s’atura a l’hora d’investigar sobre el personatge que presenta. Cal fer aquest preàmbul per la consideració que mereix l’historiador a l’hora d’enfrontar-se amb una figura com la d’Esteve Albert, polivalent i polièdrica, abassegadora i desconcertant; cosa difícil si no s’arriba a copsar l’essència del presentat. I ho va fer, Jaume Vellvehí, va descriure amb detall una de les tantes accions que Albert va emprendre: la dedicada a la revista catalano-occitana “Vida Nova”, editada a Montpeller.

Ell, Esteve Albert, des de la seva residència andorrana, participà en la fundació de la publicació amb la intenció clara de mantenir el lligam dels grups antifranquistes, catalanistes i europeistes, de l’interior del país, Joan Triadú com a principal representant, i els de l’exterior amb Josep M. Batista i Roca del Consell Nacional Català. Amb Miquel Guinart, de Perpinyà, i l’escriptor occitanista Max Rouquetta, formaren els cos de redacció i divulgació de la revista. Una revista que, amb els seus alts i baixos, va mantenir una periodicitat prou llarga (1954-1978) i sempre amb Esteve Albert com un dels principals animadors, amb nombroses col·laboracions des de l’inici fins el darrer dia.

Jaume Vellvehí explicà que tot i essent bilíngüe, català i occità, hi predominava la llengua catalana i que el contingut va mantenir un important tractament de temes diversos amb la participació de reconeguts escriptors. Tot i així, no s’aconseguiren les expectatives que s’havien proposat.

Se’ns féu notar la capacitat generadora d’Esteve Albert i seva disposició vocacional, patriòtica. Sempre amb un pas endavant i amb la qualitat en el tractament: des de la poesia fins al treball històric, des de l’article quotidià fins al muntatge teatral. Mai se’n sap prou del nostre prohom, nascut a Dosrius i amb una important actuació a Mataró en uns anys ben difícils. Aquesta vegada en vam conèixer un aspecte més de la seva sorprenent vida al costat de la cultura i de la gent.