Arxiu de la categoria: General

Conferència i projecció d’obres d’Antoni de P. Boix

conf-boixTancar bé els actes de reconeixement a Antoni de P. Boix era un propòsit anunciat, no hi havia excusa. És així que un cop haver celebrat l’acte a Can Palauet i just acabada l’exposició a la sala de la Fundació Iluro, els mesos de juny i juliol,  es va pensar en celebrar un acte a la sala polivalent de Ca l’Arenas, el dijous 20 de novembre, on el mestre Boix ens dónes a conèixer la seva capacitat pictòrica i el recorregut creatiu.

És així que, amb la seva aprovació, es va fer un recull de l’obra que és a casa seva, col·leccionant i fotografiant dibuixos, aquarel·les, olis i cretes, per fer una aproximació, la més didàctica possible, d’una vida dedicada a l’art amb sensibilitat i tossuderia. Una aproximació, perquè la dificultat de fer una completa mostra de tants anys de batallar amb passió per fer sorgir d’ell mateix la seva afinada sensibilitat i bon fer, requereriria un treball molt més complet. El mateix Boix va denominar de col·lecció i no de selecció aquest acte a ell dedicat.

Exposat aquest fet, es pot dir sincerament que la passada de l’obra, comentada per ell i amb la intervenció moderadora de Ramon Manent, va donar ocasió d’arribar a conèixer-lo com a persona i com a diletant de la pintura, fins a fer-ne el seu motiu de vida. Ens oferí la prova de la seva destresa i capacitat, de l’estudi del color, del concepte i l’evolució, sempre amb la sinceritat per davant.

No hi ha dubte que tots els que vam seguir les seves explicacions, en van extreure un agradabilíssim sentiment de saber alguna cosa més l’art en el sentit més pur: la passió i l’emoció. Al final, entre altres intervencions dels assistents, va parlar la filla de l’artista, exposant amb emoció la vida del seu pare dedicada a l’art.

 Actes programats

 Dijous 17 de novembre. Pep Andreu. Televisió

Desembre.   Jordi Lluch. La música dels Pastorets.

Gener 2017.  Jordi Grisó. Mosaics hidràulics

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ORIOL QUADRADA ENS HA DONAT A CONÈIXER LES NOSTRES ARRELS

o-quadradaI ho va fer didàcticament, comprimint dos mil anys d’història amb poc més d’una hora, exposant cronològicament cada pas i transformació del que és avui la realitat de la ciutat i el seu entorn. Oriol Quadrada, el dijous 22 de setembre, va explicar amb detall, citant moltes fonts dels estudiosos sobre el tema, els Centres de poder a la comarca, de l’antiguitat fins avui: els orígens ibèrics i les influències cèltiques, encara poc estudiades, la llarga etapa de romanització, el pas visigot, l’establiment del feudalisme amb la consegüent disgreació ( el senyors de Burriac i de Mata, l’església de Santa Maria d’Alarona), les muralles, els límits, la concessió de mercat setmanal, capital de Corregiment, divisió provincial…

Oriol Quadrada, que ha dedicat molts anys a investigar l’organització de la nostra ciutat, ho va definir amb claredat i descrivint amb detall les circumstàncies i transformacions que s’anaren produint a cada època, cosa que permetia seguir molt bé la situació demogràfica, econòmica i institucional de cadascun dels moments de la història. Els assistents ho vam agrair. Oriol Quadrada, va destacar noms d’historiadors que han tractat la història des del punt de vista més proper i ens vam adonar que, a Mataró i El Maresme, hi ha un marcat interès per conèixer els nostres orígens. Cal celebrar-ho.

En vam sortir amb ganes de més.

Reconeixement a Antoni de P. Boix

foto crònicaL’artista Antoni de P. Boix ha estat el nostre personatge d’enguany. Que bé! S’ho mereix i hem estat encertats en escollir-lo. L’art d’en Boix representa la seriositat , alhora que la sensibilitat i la passió. Els que l’hem tractat en aquests dies podem ben assegurar que en la vida de l’artista Boix –a ell no li agrada que el titllin d’artista- no hi ha trampa ni res de superficial, és autèntic i d’una sinceritat que emociona.

Quan se li oferí la proposta de fer una exposició de la seva obra, fa uns quants mesos, se’ns mostrà reticent, dubtava que fos mereixedor de fer-li un lloc en la galeria de mataronins de l’Associació Amics de Ca l’Arenas; al costat d’Emília de Torres, Jordi Puiggalí, Santi Estrany, Lluís Josep Comeron i Marcel Olm. El vam trobar poc procliu a mostrar-se públicament. I, malgrat tot pintava diàriament! Al Reial Cercle Artístic de Barcelona.. No podia ser aquell escepticisme manifest, alguna cosa ens amagava.

Ben aviat, però, se’ns va descobrir un altre Boix, l’artista –perdona- que ho devia tot a l’art, el seu motiu de vida. I esdevingué la mutació, allò que ara s’anomena el canvi i que no és rés més que l’aproximació de voluntats des de la sinceritat. I vam començar a treballar. Ell, en Boix, va ser molt valent, es va entossudir a ensenyar la seva obra més recent i fer una mostra amb abundant figura femenina, al pastel, a l’aquarel·la, al carbó…,  i olis actuals de complement. L’exposició “La idelitzada realitat”, del 16 de juny al 17 de juliol a la segona planta de la Fundació Iluro, feia goig, de bon mirar i molt visitada. Entenem l’artista, l’home, en no deixar-se emportar pel passat i testimoniar el seu present. Ha estat una exposició de les que no cansen i t’hi trobes bé. La conjunció de la destresa, la sensibilitat i el domini de les tècniques són d’un grau de molta volada.

Una exposició, tot s’ha de dir, que ha merescut poca atenció en els medis de difusió locals (premsa, ràdio i televisió), no ens estranya. Enyoro, ho dic sense vergonya, els comentaris d’aquella premsa del segle passat -ben justeta- que disposava d’unes seccions amb comentaris interessants sobre art, teatre, música, cinema… Que es feien llegir, vaja. Avui aquesta disciplina és escassa per no dir gairebé nul·la. Algun bloc digital i pel que fa a l’art plàstic, és fa amb un tractament ensuperbit per part del comentarista.

El reconeixement dedicat a Antoni de P. Boix, també va comptar amb un acte a Can Palauet, l’1 de juliol. El títol de la conferència “Boix i l’art: un exercici permanent” ens donà una àmplia visió del que ha representat el fet de pintar per Antoni de P. Boix i la seva necessitat de comunicar-ho. Ens parlà dels orígens, els contactes, les situacions i reflexions sobre la llum i el color, la disposició de l’artista en cada etapa creativa. L’artista escultor Manuel Cusachs i Xivillé, l’acompanyà amb un relat descriptiu d’aquell Mataró que ambdós han compartit i Antoni Luis, també artista, orientà les intervencions amb tota eficàcia. Es va crear el clima adequat. Fins i tot,  Núria Calpe, segona tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Mataró, deixà el to institucional i va fer una notable reflexió sobre Boix i l’art, com una veu més carregada de sensibilitat i estima.

Ara ens queda la projecció en pantalla de les obres seleccionades pel mateix  Boix, representatives de la seva llarga trajectòria, a Ca l’Arenas Centre d’Art, fotografiades per Ramon Manent. Digne colofó d’aquests actes. Serà una antològica virtual que l’artista ens oferirà el mes d’octubre.

Jaume Albert, un professional de molta categoria

J.AlbertEl dijous 21 de gener, Jaume Albert se’ns presentà com a ambientador musical de RTVE i va despertar curiositat. Curiositat i un cert dubte: els que treballen a la quieta i no gaudeixen de pantalla, són uns bons professionals a tot estirar, no són coneguts. La curiositat, però, superava el dubte i això es demostrà en veure el soterrani de Ca l’Arenas ple com les millors ocasions. De la curiositat es passà a la sorpresa i, tot seguit. el reconeixement vers Jaume Albert, tocat d’artista sensible i bon comunicador. Extraordinari el muntatge, didàctic -amb un relat a l’abast dels més desconeixedors de la matèria-, que exposava cronològicament des de la història dels orígens de l’ambientació musical. Una història que, segons Jaume Albert, té el seu inici en el cinema mut i no en l’òpera. L’òpera és una altra cosa, ens va aclarir.

Els pianistes que animaven les pel·lícules d’aquell cinema embrionari es pot dir que foren els primers ambientadors. El còmic que persegueixen i el còmic que s’enamora, va visionar molt bé com d’important és l’acompanyament musical per atraure l’atenció de l’espectador. Els exemples que ens donà Jaume Albert passaven des del món de la ràdio fins a la televisió. Amè, ric, concís i complet, el conferenciant va aconseguir atraure’ns cap aquest món que ens pot semblar intangible si no hi posem atenció, però tan necessari per fer-nos reviure amb intensitat el que la imatge exposa. Si no existís el trobaríem a faltar. També ens parlà del silenci com a element molt important de l’ambientació. I anà classificant la música en grups i subgrups, a partir de dos fets categòrics: el sentiment (tendresa, amor, por, immensitat…) i l’acció (violència, velocitat, tràfec, combat, aventura…) I ens parlà de la música neutre, aquella composada especialment per a efectes concrets.

Una bona vetllada, profitosa i agradable gràcies a Jaume Albert.

Una petita festa ferroviària

???????????????????????????????La conferència del dia 8 d’octubre, “Els romàntics del tren”, va ser això, una petita festa ferroviària. El senyor Xavier Nubiola de Castellarnau, es va presentar com una persona dedicada a l’estudi de la històrioia de l’enginy damunt rails que va revolucionar el segle XIX i que encara avui enllaça pobles i ciutats d’una manera sòlida i universal. Xavier Nubiola és declarà com a romàntic del tren, afirmació que era compartida per un bon nombre d’assistents a la sala.

El conferenciant incidí en el què representà per la ciutat de Mataró l’espectacular avenç modernitzador, mirat amb prevenció per uns o com un cataclisme diabòlic els més pessimistes, fins al punt que s’arribà a fer testament abans de fer el primer viatge. Els avantages, però, van ser tan notoris – del desplaçament amb cotxes de cavalls amb un reduït nombre de passatgers al trajecte amb vagons de molta capaciatat arrossegats per una màquina de vapor, va ser un avenç innegable-. Vagons de primera, de segona i de tercera, segons la capacitat pecuniària dels viatgers; els més assequibles econòmicament del tot descoberts, els anomenaren banyeres, els de segona classe amb finestres sense vidres i els de primera ben confortables.

Xavier Nubiola va remarcar la importància de Miquel Biada en emprendre l’obra del ferrocarril de Barcelona a Mataró, l’any 1848, i la disconformitat per part de les autoritats de l’estat central per acceptar l’esdeveniment com el primer ferrocarril de la península, fet que encara quedava a l’aire cent anys després. Una conferència acompanyada d’una projecció molt preparada i uns comentaris sucosos, sense detriment dels coneixements tècnics i històrics de l’enginyer senyor Nubiola.

Una nota a afegir: la bona disposició del senyor Jordi Dòria i Estrany d’aportar el magnífic oli de l’estació de Mataró, de l’artista Rafael Estrany, per presidir la conferència.

El mite de Teseu i el Minotaure

MiteJoan Poch, Emília Illamola i Joan Carles Pujalte van presentar, el dijous 28 de maig, un treball col·lectiu amb el nom Una reflexió al voltant d’M: textos, poesia, pintura. Com tota cosa novedosa, l’oferta comportava una certa interrogació i una curiositat afegida. Es tractava d’una reflexió a l’entorn del mite del laberint i el minotaure a partir d’unes aportacions artístiques diverses, com són la plàstica, la prosa poètica i la poesia pura. Una visió que depenia molt de la interpretació artística de cadascú, amb el repte de fer-ne un conjunt atraient, coherent i artísticament motivador.

Se’n van sortir amb nota alta, a poc a poc els assistents deixaren els recels de banda, per immiscuir-se en la terrible “història” del monstre minotaure amb cos d’home i cap de brau, tancat al Laberint, que reclamava el tribut de set nois i set noies anualment, sacrificant-los per al seu profit. L’art dels tres presentadors, però, va modificar la imatge del monstre donant-li uns tocs d’angoixa existencial. Joan Poch va ser-ne el conductor que va saber introduir les intervencions i conjuntar-les com una manifestació artística a partir del mite. Emília Illamola afinà amb subtilesa què li representava discernir sobre aquell ser mitològic de la civilització minoica. Joan Carles González Pujalte va recitar amb la contundència que requereix una poesia com la seva, d’un realisme sense concessions. Unes poesies que tancaren l’acte, mentre Joan Poch amb desinvoltura, amassava amb fang un cap de minotaure.

Un acte que va estar acompanyat d’un mostrari d’il·lustracions sobre el tema, de Joan Poch, carpetes del treball TESEU I EL MINOTAURE, llibres de l’escriptora Emília Illamola i del poeta Joan Carles González Pujalte.

GetAttachment[1]

CONFERÈNCIA DE CARE SANTOS

???????????????????????????????L’escriptora mataronina Care Santos és una de les autores més llegides del nostre país. La seva obra ha estat traduïda a una vintena d’idiomes i ha obtingut importants premis. La seva extensa producció va des del conte i la literatura juvenil fins a la narració de gran format. Darrerament ha publicat obres que han adquirit una notable difusió (Habitacions tancades, Desig de xocolata…entre altres)  La primera, Habitacions Tancades, ben aviat la podrem veure a la televisió.

 Care Santos, el dimecres 8 d’abril a la sala polivalent de Ca l’Arenas, va oferir-nos una conferència sota el títol Escriure per recordar. Un tema suggerent que oferia un interès afegit que no va tardar gaire en interessar-nos de ple. Ella, l’escriptora, ens confessà que no es deixava portar per la fabulació en presentar els fils argumentals de les seves novel·les, abans hi havia un llarg treball d’investigació, per així portar la trama argumental fins a tocar la realitat. Explicà que era una persona que pouava a fons la vida i la història per donar una solidesa temàtica que s’aguanti. I llençà un repte: “Sabeu els noms i cognoms dels vostres besavis?”. “I de tots els  rebesavis?” va insistir.  Ens convidà a fer-ho.

 Al llarg de la conferència va quedar palès que en la Care Santos hi ha un gruix cultural de primer ordre, un ofici assolit i un orgull mataroní que no pot amagar. Una conferència enriquidora feta amb amabilitat, erudició i col·loquialment. Tots ens vam sentir atrapats.

75 ANYS DE LA SALETA

???????????????????????????????El dijous 29 de març, Josep Maria Cusachs va fer una dissertació molt completa sobre què va ser i representar La Saleta pels joves d’Acció Catòlica de la Parròquia de Sant Josep, en els llargs anys de postguerra. Ho va fer amb coneixement de causa, ell n’era un. Una exposició interessant ja que el conferenciant va aportar-hi, a més de la recopilació de la trajectòria de les activitats que s’hi desenrotllaven, principalment teatre, la descripció d’una època que es caracteritzava per la prevenció i el dissimul en la relació entre els joves d’ambdós sexes. Cusachs va puntualitzar que, tot i així, La Saleta va oferir un marc de relació juvenil sà i positiu, que els que hi passaren recorden amb goig.

La sala polivalent de Ca l’Arenas va comptar amb una molt bona assistència, molts dels quals havien estat de La Saleta. Josep Maria Cusachs ho va aprofitar per implicar-los en el relat, recordant detalls i aspectes que els havien succeït. Les reunions, les festes, el teatre, Els Pastorets… de tot plegat en va coresponabilitzar els oients, oferint  una mena de complicitat general que va saber aprofitar amb molta habilitat. Ells, els que havien format part de La Saleta, i la resta dels presents, vam reviure uns temps que són història i que és bo fer-ho saber, trametre’l perquè no resti oblidat. Així ho va manifestar el conferenciant.

L’ESCOLA D’ARTS I OFICIS DE MATARÓ

Escola de A i OQui millor coneix la vida i vicissituds de l’antiga Escola d’Arts i Oficis de Mataró i la seva evolució fins avui, l’historiador Victor Ligos, ens va oferir, el dimecres divuit de març, una documentada dissertació de les diverses etapes de la noble i antiga institució, fundada el 1886. La conferència va comptar amb molt bona assistència i molts recordaven l’enorme casalot del Carreró que donava fins el carrer d’En Palau, reedificada per a escola amb la intervenció de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
Victor Ligos va acompanyar-se de projecció fotogràfica, amb nombroses imatges d’extraordinari valor documental, amb les quals ens va oferir un relat fidedigne situat en el temps i la història de cada moment. Una projecció molt treballada i de gran valor didàctic: les aules, les ampliacions, els horaris nocturns, els professors, els alumnes… amb el seguiment de les gestions municipals, comptables, reglamentàries i les dificultats que anaren sorgint amb el temps.
Certament, l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, des dels seus inicis va significar una millora substancial en el món de l’educació; en una ciutat que precisava bona preparació professional i, alhora, obrir-se a l’art sense diferències de classe. Victor Ligos, que en va ser alumne i anys després professor de l’Escola Professional Miquel Biada, continuadora de l’antiga escola, va desenrotllar la conferència amb exigència històrica acompanyada d’emotivitat.

LA CASA DE CÓS A MATARÓ

El dimecres 13 de març a 2/4 de 8 del vespre, Manel Salicrú tractà sobre la casa de cós a Mataró. La conferència va representar per tots els assistents una lliçó molt documentada sobre aquestes edificacions d’uns trets molt habituals a la nostra ciutat des del segle XVI fins a les primeries del segle XX.

L’exposició, a més de la preparació i experiència del conferenciant, va comptar amb el suport d’una elaborada projecció amb plànols i fotografies de cases construïdes amb aquestes característiques, moltes de les quals les podem contemplar encara avui.

Manel Salicrú va fer un relat tècnic inicial per després considerar l’evolució que s’anà produint a través dels segles, amb les seves constants urbanístiques i històriques, cosa que donà una amenitat molt interessant i assequible per part del nombrós públic present. Sense por a faltar a la veritat, els concurrents a l’acte van rebre una explicació molt didàctica per entendre unes edificacions històriques molt interessants de la ciutat de Mataró.