Arxiu de la categoria: General

EL CONCERT DE L’ORQUESTRA DE MATARÓ EL 6 DE JULIOL AL PATI DE CA L’ARENAS

El músic Marcel Olm, pianista i compositor, i també de la junta de l’Associació Amics de Ca l’Arenas, ens ho anunciava sovint: “Clàudia Dubé és una jove directora que porta l’Orquestra de Mataró amb diligència i bones maneres”. És així que la presència de la jove directora al pati de Ca lArenas en el tradicional concert de juliol, feia temps que comptava en el nostre organigrama interior i resultava més que evident tenir-la un dia a casa nostra. No hi havia cap altra alternativa que l’esborrés. La vam encertar, ens n’adonàrem des dels primers contactes. Disposats a resoldre la singularitat de l’espai i la seva cabuda, la participació de la totalitat de l’orquestra quedava descartada i, a més, l’horari a l’entrada del vespre no convidava a programar peces de format simfònic. Clàudia Dubé ho va tenir clar a la primera: el lloc, l’hora i la reduïda capacitat que es disposa per la formació, requeria la selecció del repertori i fer-lo atraient. No es va fallar, tan sols quedava un dubte: el temps. I en això no hi ha ni càbales ni càlculs. D’entrada el concert de violi i oboe, de Bach, i dues peces seguides del norueg Edvard Grieg, d’un romanticisme melòdic que agrada. Una Serenata per cordes, del rus Vassili Kalinnikof, i una Pavane, de Gabriel Fauré. De William Walton, compositor britànic d’ínici del segle XX, dues reduïdes i atrevides composicions que culminaren amb l’Intermezzo de l’opera de Pietro Mascani, Cavalleria Rusticana, i la suite The Mission d’Ennio Morricone, ambdues àmpliament conegudes i reconegudes. Una vetllada agraïda que fou seguida amb especial atenció per part d’un públic interessat en conèixer els passos de l’Orquestra de Mataró amb la seva directora Clàudia Dubé al capdavant. Aquesta vegada la corda i el vent i ella, evidentment, van complir adequadament.

Fotografia. Joan Turà

La confereència deClàudia Dubé, directora de l’Orquestra de Mataró

“L’entuiasme és la sal de l’ànima” ho afirmà el músic Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó Català i compositor, en una dissertació donada a Mataró el 1926, organitzada per la S.A.L. (Societat Artística i Literària), entitat de molt prestigi en el primer terç del segle XX. Frase que vingué a la memòria tot escoltant la conferència de Clàudia Dubé, el dijous 6 de juny, quan anava explicant el fervor que han posat ella i una colla de músics en la formació d’una orquestra de música clàssica a Mataró.

Explicà que, Clàudia Dubé, es va dir: “ per què no”. Ho consultà i aviat trobà músics també interessats a portar endavant el projecte. Un projecte de baix a dalt, a partir d’una Associació amb participació econòmica dels mateixos músics i diletants melòmans. El primer objectiu s’havia posat en marxa i calia reforçar-lo amb una estructura que ajudés a consolidar el propòsit. El lloc pels assajos setmanals de la nombrosa orquestra es va resoldre gràcies a l’Escola Pia de Santa Anna, que els cediren una àmplia sala i un magatzem per guardar els instruments més voluminosos. Pas a pas, l’orquestra anà agafant cos fins aconseguir uns resultats satisfactoris per presentar-se en públic.

Des d’octubre de 2015, l’orquestra ha anat oferint concerts molt celebrats i d’una programació atraient, cosa que amb pocs anys d’existència ja han aconseguit donar-se a conèixer de manera prou rellevant, essent ja una formació musical reconeguda en els ambients melòmans de la ciutat. Clàudia Dubé ens ho ha explicat amb detall i vehemència, fins al punt de cerciorar-nos que la vida de l’Orquestra de Mataró està en unes mans carregades d’entusiasme.

Fotografia: Joan Turà

La conferència “Vestint els armats”

L’Héctor López Silva és un jove historiador que ha acudit a la documentació de la Confraria Minerva que es conserva al Museu Arxiu de Santa Maria per espigolar les referències més antigues dels Armats de Mataró, de l’any 1705. Ha estat aquesta data l’arrencada de la conferència de dimarts 14 de maig. Amb regularitat cronològica, ha exposat la història que a mesura que avançava augmentava en interès. La projecció d’apunts documentals amb senzilles notes gràfiques i algunes pintures on es representen soldats romans, van servir per situar-nos en el context tradicional d’on sorgiren els Armats de Mataró.

Des d’aquells anys, amb interrupcions, van fer-se presents en les processons de Setmana Santa. Héctor López remarcà la mobilització que hi va haver a començaments del segle XX amb la creació d’una comissió ‘Pro-Armats’ en el si de la Congregació Mariana del Foment Mataroní. A l’any 1940, després de la guerra civil, es reorganitzaren de nou com a Secció de la Confraria de Ntra. Sra. dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Més endavant, després d’una època de suspensió voluntària, van reaparèixer amb més força. El 7 de març de 2002, l’Ajuntament de Mataró va declarar les “Desfilades dels Armats de Mataró” com a Patrimoni Cultural de la ciutat i el 12 d’abril de 2007, l’Ajuntament els va atorgar la Medalla d’Or de la ciutat.

Hèctor López, ho ha estudiat a fons i ha publicat la història d’un món que va més enllà de la vistosa desfilada i que és una tradició llargament viscuda i sentida. Com és va palesar en l’interessant col·loqui.

Fotografia: Joan Turà

EL MATARÓ DE JORDI CARBONELL I ROURE EN LES SEVES CARICATURES

Hem encertat. Invitàrem Jordi Carbonell a fer una mostra comentada de les seves caricatures i li semblava excessiu: “vols dir?” Arribat l’acord, el títol no va ser problema: MATARONINS QUE TOTHOM HA ESTIMAT.

Uns pocs coneixíem el seu traç i la seva percepció afinada per dotar els esquemàtics retrats dels trets més característics de cada personatge; la confessada militància mataronina i la capacitat descriptiva que li provocava la figura representada va fer la resta. A més, Jordi Carbonell és metge de

professió i escriptor. No podia fallar. Una conferència que va mantenir en tot moment el clímax necessari per no perdre el sentit del què s’exposava: una col·lecció de dibuixos sense ambivalències i l’abscripció de cadascun a un món que en Jordi ha captat i estudiat des del sentiment més sincer i particular, no exempt d’estimació. És aquí on s’endevinava el nexe del presentador amb els assistents a l’acte. La col·lecció de caricatures prenia vida perquè el retrat no era tan sols sobre paper sinó que ell, en Jordi, li donava aquell toc humanista que t’arribava.

A més, la conferència del dijous 21 de març no ha estat un garbuix sense ordre ni concert, el compartiment de cada grup era ben explícit: els alumnes de l’acadèmia de dibuix de Jordi Arenas, els amics excursionistes, els companys metges, els polítics, els actors socials i les personalitats ciutadanes. Un Jordi Carbonell que va saber comunicar-ho amb fluïdesa narrativa, per la sinceritat en què ho exposava i l’apassionada disposició per ser amic dels amics.

Fotografia Joan Turà

MANUEL CUSACHS I XIVILLÉ . ET TROBAREM A FALTAR

Aquest 15 de febrer, un any després de la magna exposició antològica que se’t dedicà, impulsada per l’Associació Amics de Ca l’Arenas, el suport de la Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró i la col·laboració de la Fundació Iluro, ens ha arribat la trista notícia de la teva mort, Manuel Cusachs, l’artista amic que ens ha ofert el goig d’un art amb ofici i sense concessions, que ens ha mostrat la llum i la tendresa des d’un idealisme humanista amarat de bellesa mediterrània. Ens ha deixat.

Fa un any l’exposició, “Manuel Cusachs. El pas del temps (1947-2017)”, va ser l’ocasió de calibrar la teva obra i valorar-la encara més; des de l’entranyable conversa en les diverses vegades que ens vam reunir per tirar endavant el projecte expositiu. Ens encaràvem a un artista sincer i enamorat del seu ofici, disposat a traspassar-nos el seu món, tan ric i creatiu. Et recordarem, Manuel, quan no deixaves l’ocasió per fer-nos partícips del teu neguit i entusiasme. Era un goig escoltar-te i viure la teva febre creadora manifestada amb senzillesa i voluntat de compartir-la. Ens explicaves la propietat de la pedra amb enamorament.

Ara tot serà un record, només ens queda la teva obra ingent, reconeguda abastament com el llegat d’un dels grans escultors catalans d’aquests anys que es pot incloure en l’art escultòric figuratiu més innovador del segle XX. És el nostre consol i la nostra sort de sentir-te encara viu entre nosaltres.

Adéu amic.

EL CINEASTA ENRIC FITÉ: LA SEVA FILMOGRAFIA DESCONEUDA

De la personalitat i qualitat del mataroní Enric Fité, ens n’ha parlat Encarnació Soler a la conferència “ , el dijous 31 de gener

D’entrada, convidar Encarnació Soler i Alomà, doctora en Història de l’Art per la UB, perquè ens parlés del cineasta Enric Fité, ha estat un encert que ens n’hem de congratular. El personatge, l’homenot, s’ho val i l’Encarnació l’ha estudiat a fons, així com la seva projecció i circumstància. Ha estat, que quedi clar, com posar al dia uns temps que podríem qualificar de difícils com a mínim i que una minoria va treballar de valent per la defensa de l’art i la cultura davant la imposició i fins i tot la animaversió que es donava en aquells llargs anys de postguerra.

Encarnació Soler en sap molt de cinema i s’ha dedicat de ple a la ingent tasca de recuperar la filmografia no comercial que d’altra manera corria el perill de deixar-la abandonada. “Fins i tot he trobat rotlles de pel·lícula en un contenidor d’escombraries” ha confessat privadament. Ha recuperat i estudiat amb calma i profundament aquell espai de temps en què la vida i obra cinematogràfica d’Enric Fité adquireix una dimensió extraordinària. La fotografia per ell, Enric Fité, va ser el seu mitjà d’expressió, la seva vàlvula de sortida, el seu diàleg.

Persona seriosa que tenia la virtud de ser amic dels amics i bon conversador en els ambients que li eren satisfactoris, va trobar en la colla excursionista de la U.E.C. una ocasió de traspassar les portes de la intimitat i mostrar la seva gran capacitat per a fer cinema de gran qualitat. L’Encarnació va saber posar la figura del personatge en el seu estat més convincent com a gran realitzador cinematogràfic. De fet, els que tenim una certa edat, recordem els seus films de ficció que tan ens van emocionar. Encara avui veure “Porta closa” és un regal.

Es tancà la conferència amb la projecció d’uns documentals de Fité: el d’una escalada a mig acabar, sobre els menjadors d’”Auxilio social” entre els anys 1940 / 1950 i fragments d’”Estampes de Mataró”, també d’aquells anys. Unes veritables joies per al record.

Fotografia: Joan Turà

CONFERÈNCIA SOBRE L’ESDEVENIMENT DE LA IMMERSIÓ AL MAR DE LES SANTES, OBRA DE JAUME ARENAS, L’ANY 1955

Seguint la programació de la commemoració del centenari del naixement de Jaume Arenas, el dimecres 19 de setembre Nicolau Guanyabens, historiador i director del Museu Arxiu de Santa Maria, va fer la conferència Les Santes al mar, 1955. De la campanya pro-plom a la garbinada, a Ca l’Arenas Centre d’art del Museu de Mataró.

A partir d’un treball que publicat a la XXV Sessió d’Estudis Mataronins del Museu Arxiu de Santa Maria, l’any 2008, Nicolau Guanyabens oferí una descripció detallada del que va representar la mobilització multitudinària que es va fer el 28 de juliol de l’any 1955, que va emular amb participació ciutadana la d’uns anys abans, el 1948, en motiu del centenari del primer ferrocarril de la península.

El conferenciant va descriure amb encert les condicions, econòmiques, socials i culturals, que es donaven en aquells temps de llarga precarietat en un Mataró de poc més de trenta mil habitants. I, un cop situats, remarcà la bona disposició del poble a participar en l’esdeveniment.

L’entrada del CRIS (Centro de Recuperación e Investigaciones submarinas) de la mà de Josep Maria Diamant i uns quants joves més, apassionats per la pesca submarina -Mataró la primera delegació fora Barcelona- i l’amistat que l’unia a Jaume Arenas, va ser la circumstància adient per emprendre el projecte d’esculpir unes Santes per introduir-les al fons marí, a les roques del Nin Armat. Les institucions i entitats mataronines vam fer-hi costat des del primer moment, conjuntament amb el CRIS de Barcelona i fins i tot un patruller de l’armada espanyola, RR-10.

Els organitzadors, però, no van preveure l’arribada d’una forta garbinada que alterà la normalitat dels actes i ocasionà innombrables anècdotes que amb el temps han estat descrites amb irònic humor. De tot plegat, Nicolau Guanyabens, n’ha fet un compendi ben preparat i carregat de simpatia. Els assistents ho van agrair amb un fort i llarg aplaudiment.

Fotografia conferenciant: Joan Turà

Fotografia benedicció: Santi Carreras Sajaloli

Pere González i Josep Ruiz, un duet amb la Missa de Les Santes com a fons

De la conferència de dijous 14 de juny en prevèiem un bon resultat i no ens hem equivocat: el músic Pere González, que sota la seva direcció va donar empenta a la Missa de Les Santes, ens parlà, amb l’entusiasme vital que el caracteritza, de l’excepcionalitat de l’anada al Palau de la Música Catalana el 1978 a interpretar la Missa de Glòria de mossèn Manuel Blanch. On, sota la seva direcció, traspassà els límits fronterers de la ubicació i data habitual, la Basílica de Santa Maria de Mataró el dia 27 de juliol.

A la conferència, Pere González es va fer acompanyar del tenor Josep Ruiz, tan recordat en la seva qualitat i potència de veu i que va ser un dels solistes d’aquella “sortida” al Palau de la Música. Josep Ruiz en el seu dia assumí la difícil funció de rellevar el tenor Bartomeu Bardagí, tota una institució entre els solistes més reconeguts que han passat per la “Missa”. Josep Ruiz, és recordat com el magnífic tenor que va donar to i categoria als passatges més compromesos, sense abaixar el llistó del predecessor.

El duet González-Ruiz, va saber mantenir un allegretto sostenuto sense decaure en cap moment. L’entusiasme d’en Pere es completava amb la fina ironia d’en Josep, escampant bonhomia i amor a la música a tota la sala. L’anada al Palau de la Musica va ser un fet excepcional que potser caldria repetir, la interpretació en una sala auditori l’afavoriria quant a l’acústica, solistes d’excepció hi ha passat, cal mantenir una funció litúrgico-musical més que centenària i dona prestigi a la ciutat, la commemoració del setanta-cinc aniversari de l’Orfeó Mataroní es va completar amb actuacions i concerts de molta volada, la situació dels cantaires i els músics sota el cor era millor que ara al creuer del presbiteri… i moltes coses més es van parlar en aquesta vetllada, que se’ns va fer curta.

I una nota final que explicà Maria Ribas en el col·loqui: la “Missa” havia estat interpretada els anys vint del segle passat a l’església parroquial de Sant Cugat del Rec, Barcelona.

Manuel Cusachs i Xivillé. Un reconeixement de molta volada. Del 19 de gener al 4 de març.

 

L’exposició MANUEL CUSACHS. EL PAS DEL TEMPS, 70 ANYS D’OFICI és una de les grans mostres artístiques que s’han celebrat a Mataró en molts anys. No ho diem nosaltres, sinó que ha estat el comentari general dels més de 6.500 visitants que l’han contemplada. És que, diguem-ho clar, la sala de la planta baixa de l’Ateneu de la Fundació Iluro ha ofert una detallada i seleccionada retrospectiva d’un dels grans artistes que comptem a la ciutat. No és estrany, doncs, que molts visitants n’han sortit amb la sensació d’haver-se encarat a tota una vida d’art, d’un art disposat a trametre el bo i millor de la sensibilitat forjada en la cultura de la bellesa.

Ha estat un èxit, sí, i els que s’hi han acostat sense apriorismes ho ha sabut interpretar des del primer moment: quanta vida hi ha en cadascuna de les obres exposades. Són un cant a la bellesa de la matèria, al traç del dibuix, a la concepció del color… perquè l’obra de Cusachs és això, d’un expressionisme elegant i trencador, alhora que et convenç a la primera, d’una autenticitat que no hi valen subterfugis ni filigranes i és directa la seva senzillesa tan ben treballada.

L’Associació Amics de Ca l’Arenas ho sabíem quan vam anar a visitar-lo per proposar-li un acte de reconeixement a la seva persona. Amb els estires i arronses que es donen en aquests casos i amb la voluntat que el fet s’ho mereixia, anàrem configurant la certesa que calia tirar-ho endavant i fer-ho bé. Amb la sensació que tot plegat ens sobrepassava, vam recórrer a qui ens podia donar suport. Cultura de l’Ajuntament de Mataró ens va fer costat des del primer moment, sense entrebancs, al contrari, i va assumir la seva responsabilitat en tots els ordres. Repeteixo, en tots els ordres. També positiva va ser la resposta de la Fundació Iluro obrint-nos les portes i oferint la seva col·laboració professional sense objecció.

El 19 de gener s’inaugurà l’exposició amb una disposició viva, una correlació de la vida de l’artista amb l’obra en tota la seva versatilitat i qualitat, setanta anys d’ofici donen per molt. Tot col·locat amb saviesa, formant un diàleg obert i net entre l’obra i el receptor, tota una oferta de llum, perquè què són sinó els treballs de granit que transpiren tanta vida; la dolcesa d’una Visitació, la dona arpejant la serra de fuster…, els bustos de personatges coneguts amb els seus trets més característics. Tota l’exposició ha respirat sinceritat i categoria, cosa molt d’agrair i assumida per la moltíssima gent que l’ha visitada.

La conferència del dijous 8 de febrer, com estava anunciada, a la mateixa sala on s’esposava l’obra, va comptar amb la presència de l’Il·lustre senyor Joan Antoni Solans, president de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi; ell presentà l’acte amb un documentat comentari sobre la ciutat de Mataró i l’obra de Manuel Cusachs, que va servir per obrir el diàleg entre el mateix escultor, Manuel Cusachs, i el poeta president de la CoNCA Carles Duarte. L’amistat i simpatia d’ambdós fou manifesta des del primer instant.

Un èxit, no ho volem amagar, que va completar-se amb la programació de les setmanals visites guiades, el dimarts, a càrrec de Maria Cusachs, curator de l’exposició, i Pere Pascual “PIC”, crític d’art. Incrementades amb visites concertades i d’altres dedicades a grups escolars.

Felicitats Manuel Cusachs i gràcies a tots.

Fotos: Joan Turà

Manuel Cusacs. El pas del temps

Benvolguts socis i simpatitzants. El diverdres dia 19 s’inaugurà l’exposició Manuel Cusacs. El pas del temps, organitzada per Associació Amics de Ca l’Arenas i Cultura de l’Ajuntament de Mataró, amb el suport de Fundació Iluro, a la planta baixa de l’Ateneu.

Us enviem el vídeo elaborat per Fundació Iluro de l’acte d’inauguració.