El músic Marcel Olm, pianista i compositor, i també de la junta de l’Associació Amics de Ca l’Arenas, ens ho anunciava sovint: “Clàudia Dubé és una jove directora que porta l’Orquestra de Mataró amb diligència i bones maneres”. És així que la presència de la jove directora al pati de Ca lArenas en el tradicional concert de juliol, feia temps que comptava en el nostre organigrama interior i resultava més que evident tenir-la un dia a casa nostra. No hi havia cap altra alternativa que l’esborrés. La vam encertar, ens n’adonàrem des dels primers contactes. Disposats a resoldre la singularitat de l’espai i la seva cabuda, la participació de la totalitat de l’orquestra quedava descartada i, a més, l’horari a l’entrada del vespre no convidava a programar peces de format simfònic. Clàudia Dubé ho va tenir clar a la primera: el lloc, l’hora i la reduïda capacitat que es disposa per la formació, requeria la selecció del repertori i fer-lo atraient. No es va fallar, tan sols quedava un dubte: el temps. I en això no hi ha ni càbales ni càlculs. D’entrada el concert de violi i oboe, de Bach, i dues peces seguides del norueg Edvard Grieg, d’un romanticisme melòdic que agrada. Una Serenata per cordes, del rus Vassili Kalinnikof, i una Pavane, de Gabriel Fauré. De William Walton, compositor britànic d’ínici del segle XX, dues reduïdes i atrevides composicions que culminaren amb l’Intermezzo de l’opera de Pietro Mascani, Cavalleria Rusticana, i la suite The Mission d’Ennio Morricone, ambdues àmpliament conegudes i reconegudes. Una vetllada agraïda que fou seguida amb especial atenció per part d’un públic interessat en conèixer els passos de l’Orquestra de Mataró amb la seva directora Clàudia Dubé al capdavant. Aquesta vegada la corda i el vent i ella, evidentment, van complir adequadament.

Fotografia. Joan Turà