EL CONCERT DE L’ORQUESTRA DE MATARÓ EL 6 DE JULIOL AL PATI DE CA L’ARENAS

El músic Marcel Olm, pianista i compositor, i també de la junta de l’Associació Amics de Ca l’Arenas, ens ho anunciava sovint: “Clàudia Dubé és una jove directora que porta l’Orquestra de Mataró amb diligència i bones maneres”. És així que la presència de la jove directora al pati de Ca lArenas en el tradicional concert de juliol, feia temps que comptava en el nostre organigrama interior i resultava més que evident tenir-la un dia a casa nostra. No hi havia cap altra alternativa que l’esborrés. La vam encertar, ens n’adonàrem des dels primers contactes. Disposats a resoldre la singularitat de l’espai i la seva cabuda, la participació de la totalitat de l’orquestra quedava descartada i, a més, l’horari a l’entrada del vespre no convidava a programar peces de format simfònic. Clàudia Dubé ho va tenir clar a la primera: el lloc, l’hora i la reduïda capacitat que es disposa per la formació, requeria la selecció del repertori i fer-lo atraient. No es va fallar, tan sols quedava un dubte: el temps. I en això no hi ha ni càbales ni càlculs. D’entrada el concert de violi i oboe, de Bach, i dues peces seguides del norueg Edvard Grieg, d’un romanticisme melòdic que agrada. Una Serenata per cordes, del rus Vassili Kalinnikof, i una Pavane, de Gabriel Fauré. De William Walton, compositor britànic d’ínici del segle XX, dues reduïdes i atrevides composicions que culminaren amb l’Intermezzo de l’opera de Pietro Mascani, Cavalleria Rusticana, i la suite The Mission d’Ennio Morricone, ambdues àmpliament conegudes i reconegudes. Una vetllada agraïda que fou seguida amb especial atenció per part d’un públic interessat en conèixer els passos de l’Orquestra de Mataró amb la seva directora Clàudia Dubé al capdavant. Aquesta vegada la corda i el vent i ella, evidentment, van complir adequadament.

Fotografia. Joan Turà

La confereència deClàudia Dubé, directora de l’Orquestra de Mataró

“L’entuiasme és la sal de l’ànima” ho afirmà el músic Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó Català i compositor, en una dissertació donada a Mataró el 1926, organitzada per la S.A.L. (Societat Artística i Literària), entitat de molt prestigi en el primer terç del segle XX. Frase que vingué a la memòria tot escoltant la conferència de Clàudia Dubé, el dijous 6 de juny, quan anava explicant el fervor que han posat ella i una colla de músics en la formació d’una orquestra de música clàssica a Mataró.

Explicà que, Clàudia Dubé, es va dir: “ per què no”. Ho consultà i aviat trobà músics també interessats a portar endavant el projecte. Un projecte de baix a dalt, a partir d’una Associació amb participació econòmica dels mateixos músics i diletants melòmans. El primer objectiu s’havia posat en marxa i calia reforçar-lo amb una estructura que ajudés a consolidar el propòsit. El lloc pels assajos setmanals de la nombrosa orquestra es va resoldre gràcies a l’Escola Pia de Santa Anna, que els cediren una àmplia sala i un magatzem per guardar els instruments més voluminosos. Pas a pas, l’orquestra anà agafant cos fins aconseguir uns resultats satisfactoris per presentar-se en públic.

Des d’octubre de 2015, l’orquestra ha anat oferint concerts molt celebrats i d’una programació atraient, cosa que amb pocs anys d’existència ja han aconseguit donar-se a conèixer de manera prou rellevant, essent ja una formació musical reconeguda en els ambients melòmans de la ciutat. Clàudia Dubé ens ho ha explicat amb detall i vehemència, fins al punt de cerciorar-nos que la vida de l’Orquestra de Mataró està en unes mans carregades d’entusiasme.

Fotografia: Joan Turà

La conferència “Vestint els armats”

L’Héctor López Silva és un jove historiador que ha acudit a la documentació de la Confraria Minerva que es conserva al Museu Arxiu de Santa Maria per espigolar les referències més antigues dels Armats de Mataró, de l’any 1705. Ha estat aquesta data l’arrencada de la conferència de dimarts 14 de maig. Amb regularitat cronològica, ha exposat la història que a mesura que avançava augmentava en interès. La projecció d’apunts documentals amb senzilles notes gràfiques i algunes pintures on es representen soldats romans, van servir per situar-nos en el context tradicional d’on sorgiren els Armats de Mataró.

Des d’aquells anys, amb interrupcions, van fer-se presents en les processons de Setmana Santa. Héctor López remarcà la mobilització que hi va haver a començaments del segle XX amb la creació d’una comissió ‘Pro-Armats’ en el si de la Congregació Mariana del Foment Mataroní. A l’any 1940, després de la guerra civil, es reorganitzaren de nou com a Secció de la Confraria de Ntra. Sra. dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Més endavant, després d’una època de suspensió voluntària, van reaparèixer amb més força. El 7 de març de 2002, l’Ajuntament de Mataró va declarar les “Desfilades dels Armats de Mataró” com a Patrimoni Cultural de la ciutat i el 12 d’abril de 2007, l’Ajuntament els va atorgar la Medalla d’Or de la ciutat.

Hèctor López, ho ha estudiat a fons i ha publicat la història d’un món que va més enllà de la vistosa desfilada i que és una tradició llargament viscuda i sentida. Com és va palesar en l’interessant col·loqui.

Fotografia: Joan Turà

L’ART DEL GRAVAT, UNA DISCIPLINA ARTÍSTICA FORÇA DESCONEGUDA

Els assistents a la conferència d’Eduard Huertos sobre “Tècniques de Gravat artístic”, el dimecres 10 d’abril, es dividiren entre un grup “selecte” de diletants coneixedors de l’art del gravat i una majoria d’interessada a aprofundir en aquesta disciplina tan antiga, desconeguda i de vegades desestimada. Eduard Huertos, artista que ha decidit endinsar-se en el món del gravat, va explicar-nos les pautes necessàries per entrar de ple en el coneixement de la trajectòria d’aquesta faceta artística, les ramificacions i els resultats.

I, tanmateix, l’expansió de la cultura, des de les realitzacions de la xil·lografia sobre fusta i el gravat a linòleum que permeteren la producció seriada d’una mateixa obra, el procés s’ha anat ampliant amb el temps, incorporant noves actuacions amb eines i materials diferents. El conferenciant ho va explicar amb gràfics i mostres de cadascuna de les diverses especialitats. Mostres i resultats d’obres acabades, cosa que fou exemple de l’exposició de les grans possibilitats d’aquesta disciplina elaborada a base de sensibilitat i coneixement, per una banda, i capacitat i exigència, per l’altra.

El repàs va ser exhaustiu, abastant amb exemples concrets d’investigació i composició des del segle XV fins avui, amb obres dels grans de l’art plàstic com Rembrant Van Rijn, Albrecht Dürer, Francisco de Goya (del qual es guarda una col·lecció d’aiguaforts al Museu de Mataró), que són una extraordinària mostra fins on es pot arribar a partir d’una tècnica tan complexa i considerada subsidiària per molta gent. Eduard Huertos en sap molt i la va explicar amb intensitat, cosa que surava en l’ambient. Una lliçó que no hi faltava detall, exposant a part la mostra d’obra en procés i acabada, oberta a la contemplació del públic assistent.

A Mataró hi ha un grup d’elaboració de gravats amb empenta i qualitat. I a Arenys de Munt uns tallers de formació i realització d’aquesta tècnica artística.

Fotografia: Joan Turà

EL MATARÓ DE JORDI CARBONELL I ROURE EN LES SEVES CARICATURES

Hem encertat. Invitàrem Jordi Carbonell a fer una mostra comentada de les seves caricatures i li semblava excessiu: “vols dir?” Arribat l’acord, el títol no va ser problema: MATARONINS QUE TOTHOM HA ESTIMAT.

Uns pocs coneixíem el seu traç i la seva percepció afinada per dotar els esquemàtics retrats dels trets més característics de cada personatge; la confessada militància mataronina i la capacitat descriptiva que li provocava la figura representada va fer la resta. A més, Jordi Carbonell és metge de

professió i escriptor. No podia fallar. Una conferència que va mantenir en tot moment el clímax necessari per no perdre el sentit del què s’exposava: una col·lecció de dibuixos sense ambivalències i l’abscripció de cadascun a un món que en Jordi ha captat i estudiat des del sentiment més sincer i particular, no exempt d’estimació. És aquí on s’endevinava el nexe del presentador amb els assistents a l’acte. La col·lecció de caricatures prenia vida perquè el retrat no era tan sols sobre paper sinó que ell, en Jordi, li donava aquell toc humanista que t’arribava.

A més, la conferència del dijous 21 de març no ha estat un garbuix sense ordre ni concert, el compartiment de cada grup era ben explícit: els alumnes de l’acadèmia de dibuix de Jordi Arenas, els amics excursionistes, els companys metges, els polítics, els actors socials i les personalitats ciutadanes. Un Jordi Carbonell que va saber comunicar-ho amb fluïdesa narrativa, per la sinceritat en què ho exposava i l’apassionada disposició per ser amic dels amics.

Fotografia Joan Turà

MANUEL CUSACHS I XIVILLÉ . ET TROBAREM A FALTAR

Aquest 15 de febrer, un any després de la magna exposició antològica que se’t dedicà, impulsada per l’Associació Amics de Ca l’Arenas, el suport de la Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró i la col·laboració de la Fundació Iluro, ens ha arribat la trista notícia de la teva mort, Manuel Cusachs, l’artista amic que ens ha ofert el goig d’un art amb ofici i sense concessions, que ens ha mostrat la llum i la tendresa des d’un idealisme humanista amarat de bellesa mediterrània. Ens ha deixat.

Fa un any l’exposició, “Manuel Cusachs. El pas del temps (1947-2017)”, va ser l’ocasió de calibrar la teva obra i valorar-la encara més; des de l’entranyable conversa en les diverses vegades que ens vam reunir per tirar endavant el projecte expositiu. Ens encaràvem a un artista sincer i enamorat del seu ofici, disposat a traspassar-nos el seu món, tan ric i creatiu. Et recordarem, Manuel, quan no deixaves l’ocasió per fer-nos partícips del teu neguit i entusiasme. Era un goig escoltar-te i viure la teva febre creadora manifestada amb senzillesa i voluntat de compartir-la. Ens explicaves la propietat de la pedra amb enamorament.

Ara tot serà un record, només ens queda la teva obra ingent, reconeguda abastament com el llegat d’un dels grans escultors catalans d’aquests anys que es pot incloure en l’art escultòric figuratiu més innovador del segle XX. És el nostre consol i la nostra sort de sentir-te encara viu entre nosaltres.

Adéu amic.

EL CINEASTA ENRIC FITÉ: LA SEVA FILMOGRAFIA DESCONEUDA

De la personalitat i qualitat del mataroní Enric Fité, ens n’ha parlat Encarnació Soler a la conferència “ , el dijous 31 de gener

D’entrada, convidar Encarnació Soler i Alomà, doctora en Història de l’Art per la UB, perquè ens parlés del cineasta Enric Fité, ha estat un encert que ens n’hem de congratular. El personatge, l’homenot, s’ho val i l’Encarnació l’ha estudiat a fons, així com la seva projecció i circumstància. Ha estat, que quedi clar, com posar al dia uns temps que podríem qualificar de difícils com a mínim i que una minoria va treballar de valent per la defensa de l’art i la cultura davant la imposició i fins i tot la animaversió que es donava en aquells llargs anys de postguerra.

Encarnació Soler en sap molt de cinema i s’ha dedicat de ple a la ingent tasca de recuperar la filmografia no comercial que d’altra manera corria el perill de deixar-la abandonada. “Fins i tot he trobat rotlles de pel·lícula en un contenidor d’escombraries” ha confessat privadament. Ha recuperat i estudiat amb calma i profundament aquell espai de temps en què la vida i obra cinematogràfica d’Enric Fité adquireix una dimensió extraordinària. La fotografia per ell, Enric Fité, va ser el seu mitjà d’expressió, la seva vàlvula de sortida, el seu diàleg.

Persona seriosa que tenia la virtud de ser amic dels amics i bon conversador en els ambients que li eren satisfactoris, va trobar en la colla excursionista de la U.E.C. una ocasió de traspassar les portes de la intimitat i mostrar la seva gran capacitat per a fer cinema de gran qualitat. L’Encarnació va saber posar la figura del personatge en el seu estat més convincent com a gran realitzador cinematogràfic. De fet, els que tenim una certa edat, recordem els seus films de ficció que tan ens van emocionar. Encara avui veure “Porta closa” és un regal.

Es tancà la conferència amb la projecció d’uns documentals de Fité: el d’una escalada a mig acabar, sobre els menjadors d’”Auxilio social” entre els anys 1940 / 1950 i fragments d’”Estampes de Mataró”, també d’aquells anys. Unes veritables joies per al record.

Fotografia: Joan Turà

Nadala

l’Associació Amics de Ca l’Arenas en arribar aquestes festes felicita amb una Nadala a associats i col·laboradors, amb voluntat de Pau i felicitat. Aquest any és la reproducció d’un detall de l’oli “Mediterrània” obra de Jordi Arenas i Clavell. realitzada l’any 1951.

“La dècada dels cinquanta és per a Jordi Arenas el començament del seu idil·li amb el blau” escriu Nicolau Guanyabens al catàleg de l’Exposició Antològica de l’any 2003. “Mediterrània” i “Resurrexit” son dues de les obres més representatives d’aquesta època. Jordi Arenas, va descobrir la intensitat del blau i des d’aquell moment el tractà amb passió. Va fugir de les llums del barroc per endinsar-se en les tonalitats obertes treballant les gammes del blau com una simfonia lluminosa.

Que Tinguem un bon any tots plegats.

Bobo Choses, alguna cosa més que una empresa de moda infantil

Hi havia qui es mostrava sorprès que dins el cicle de conferències de l’Associació Amics de Ca l’Arenas es presentés, el dijous 13 de desembre, una jove empresària, Adriana Esperalba, dedicada a la creació i promoció de moda infantil. Semblava com una desviació del que s’ha anat fent fins avui., prou que se n’explicava la vessant creativa dels productes que Bobo Choses llençava als mercats. Uns mercats dispars escampats per l’àmplia geografia internacional. A més, desfèiem dubtes tot enfocant la part creativa que hi havia en els vestits infantils.

Adriana Esperalba va saber donar la imatge necessària de l’originalitat i la complexitat que comporta treballar a partir del món dels infants. Acompanyada de la projecció , la música i un vídeo il·lustratiu, va saber interessar-nos quant a la manera de fer forat en la xarxa comercial convencional. És que Adriana Esperalba i el seu equip tenen molt clar com i de quina manera hi volen ser presents, amb el nen com a actor principal des del primer moment.

Molt convençuda del paper que desenvolupen en aquest camp, explicà que es treballava cada model a partir d’uns contes, un per a la col·lecció d’estiu i un altre per a la d’hivern. També la promoció d’un vídeo musical, amb lletra i banda musical de nens, la influència de les idees nòrdiques inicials adaptades a la diversitat, així com la metamorfosi evolutiva de l’abella, les flors, el concepte unisex; el catdog, gat i gos units, el pigelephant… destinats a conjuminar la fantasia i la fauna més acostada al món infantil.

Una vetllada agradable, entenedora i altament instructiva pel que fa a la qualitat i la bellesa que conté la roba de vestir destinada als infants.

Fotografies Joan Turà

DE LA CONFERÈNCIA SOBRE JOAN BAUZÀ I ANTÒNIA GUAÑABENS EL 22 DE NOVEMBRE

Sovint el fet insular de les Illes ens dona la imatge d’un apèndix en forma de racó idíl·lic per a ser visitat i prou. Unes illes en calma, segons Santiago Rusiñol, que convé freqüentar de tant en tant. Doncs no, és una part indestriable de la vida cultural i artística del país; així ens ho ha remarcat el professor de la Universitat de les Illes Balears, Pere Capellà Simó, en la conferència sobre el pintor Joan Bauzà i la seva estreta relació amb la mataronina família Guañabens. Joan Bauzà es casà amb Antònia Guañabens, filla del cèlebre compositor i metge homeòpata Nicolau Guañabens i Giralt.

El professor Pere Capellà feu una extensa exposició sobre la importància i categoria de Joan Bauza, el seu pas per la Real Academia de Bellas Artes San Fernando -quasi imprescindible en la conjuntura de l’època- i l’assimilació als cànons establerts del realisme i l’historicisme, que va executar amb professionalitat i alta qualitat, sent un dels grans mestres reconeguts. Cosa comprovable amb la presentació d’algunes de les obres del fons de l’actual família Guanyabens.

Al Paranimf de la Universitat de Barcelona es troba un quadre de grans dimensions de Joan Bauzà i n’hi ha un altre de característiques semblants al Parlament de Palma de Mallorca. El professor Pere Capellà ens explicà la manera de treballar del mestre Bauzà i la utilització de models matrius que anava alternant en les mes inverossímils representacions, també va incidir sobre la influència decisiva de Barcelona com a trampolí de les noves corrents pictòriques vingudes de París i de pintors catalans com Joaquim Mir en el món artístic de Palma.

La dissertació del professor Pere Capellà Simó ha estat una lliçó sobre l’art de les Illes i la seva vinculació mataronina explicada amb gran amenitat.

Fotografia: Joan Turà